Per “Plats Bruts” sembla que no passi el temps. Deu anys després de la seva primera emissió, els guions de la sèrie que aquests dies reposa TV3, no trontollen gens. En el capítol d’avui, l’Emma s’enrotlla amb un Guàrdia Urbà que es va enamorar d’ella quan la va enxampar venent cocos a la platja. La relació s’acaba perquè el municipal es fa creus de la naturalitat amb que ella justifica el seu continu frau. Quan parla del que roba s’hi refereix amb un breu ”No és de compra”.
M’encanta comprar discos. Des de ben jovenet una de les meves principals aficions era endinsar-me per les botigues del carrer Tallers i els carrers del seu voltants amb el meu germà, que tenia més possibles que jo. Sobretot a Discos Castelló, Jesús Discs i Rock n' Blues. Per aquells temps Castelló fins i tot publicava una excel•lent revista, “Discòlic”, pels que patíem la mateixa malaltia.
El fatídic 92, any del meu servei militar, aprofitava les tardes a Madrid per anar a Discos del Sur, i als establiments de les cadenes Madrid Music i Discoplay. Per aquells temps el compact disc anava menjant-se el terreny al disc de vinil i, tot i que podies trobar bons exemplars, s’anava anticipant el principi de la fi.
Al començament de l’era del CD, el Castelló de Nou de Rambla era La Meca. El Virgin del Passeig de Gràcia, molt grandiloqüent, no li arribava ni a la sola de la sabata.
Més tard va venir l’FNAC, per quedar-se sol com un mussol. La resta és palla, i ja sabeu com acaba. L’Audiogalaxy, el Napster, el Kazaa, l’Emule o l’Ares van fer la resta. I me’n enric de l’Itunes i les descàrregues legals. S’imposa el “No és de compra”.
Ho admet la meva amiga mestra que es queixa de que li retallin el sou i li ajornin la paga extra. La música que escolta i els llibres que llegeix a l'Ipad “No són de compra”.
I els costa poc justificar-ho, com a l’Emma. Com als que es queixen que la Societat d’Autors cobri als perruquers. La meva amiga cantant diu que els que paguen pel Mundo Deportivo i el Lecturas també ho haurien de fer per la música que posen als seus clients.
El cas és que vaig a l’FNAC i se’m cau l’ànima a terra. Cada cop hi ha menys espai pels discos. Cada cop n’hi ha més pels reproductors, que ara són telèfons. I sobretot per les operadores que s’emporten el guany dels que abans feien els discos. Perquè no ens enganyem, abans alguns compràvem discos i ara tothom paga ADSL.
El meu amic que es dedica als llibres es descarrega i copia un munt de música. Paga internet, CD’s verges, i té cura de fotocopiar en color les portades i posar-los en carcasses de plàstic. A la secció que ara en diuen “Outlet”, el mateix disc no arriba als 6€. Però ell, que treballa massa i té una família nombrosa per tirar endavant, manté d’aquesta manera la seva il•lusió de “discòlic”.
El meu amic informàtic, que sé que s’hi ha deixat la pasta tant o més que jo, diu que està bé que la cultura sigui a preu popular. Segur que no ho diu per les novetats multinacionals, que ronden els 15€. Perquè les ofertes ja hem vist què és el que anticipen.
I parlant de saldos. A punt de posar-me a plorar, em trobo “El último i el primero” del Gato Pérez. Es tracta d’un doble CD pòstum que va editar en el seu moment K-Indústria Cultural en una edició de luxe, amb llibret i caixa de cartró. Amb el primer del Gato, en directe a Zeleste, i el darrer, inèdit i amb portada del Mariscal: 5,99€.
Faig una foto i la penjo a les xarxes socials. Un músic em suggereix que en compri uns quants i me’ls revengui. Un altre em recorda que es va quedar amb tots els discos del Gato quan els va veure tirats i mal endreçats a la mateixa botiga. Qüestió de sensibilitats.
