dijous, 7 novembre de 2013

SOM DE GENERAL. I NO PAGUEM MÉS... PERQUÈ NO ENS DONA LA GANA!

Es veu molt bé el futbol a Segona Graderia. Des de que el Club es veu obligat a reservar un deu per cent de l’aforament a l’equip rival, els dies de Champions baixem les escales i, se suposa que, pugem en l’escala social. Ens col·loquen enmig de senyors amb vestit i corbata (o roba d’estil “casual”, segons d’on vinguin), comerciants de comarques que han fet fortuna venent fuets o pa de pagès, i algun despistat.
Quan érem de General Gol Sud Tercera Graderia, els graons de ciment no eren numerats. Així que havies d’arribar aproximadament una hora abans del començament, per agafar un bon lloc. En un Barça-Madrid, sinó arribaves abans, com a molt enxampaves passadís. Si baixaves amb la Penya d’Arbúcies, anar al futbol et suposava unes vuit hores entre tot plegat. Ara em toca anar els dimarts i dimecres allà on molts arriben amb el partit començat, i la majoria se'n va abans d'hora. Us imagineu fer quelcom similar en un cinema?
A General la gent es porta l'entrepà i la beguda de casa. Malgrat que els “Segurates” ens prenguin les llaunes o els taps de les ampolles d’aigua (de debò... Et confisquen els taps!). Però ja sabem que les llaunes ens les podem posar a les butxaques del darrera dels texans. I de tap, sempre en portem un de recanvi. A la zona noble, tothom desfila escales avall deu minuts abans de la mitja part, a comprar-se un frankfurt merdós i una cervesa sense alcohol, amb got de plàstic. A preu d’or, és clar.
A General, amics pocs, encara que tots ens coneixem de vista. Anem a veure futbol. Ens abracem als partits importants, i para de comptar. A baix, l’ambient pot anar de xafarderia de perruqueria a conversa d’”After Work” i gin tònic. Molts hi van a fer vida social, i a fer-la petar amb els seus veïns (güais) de butaca. El partit és el de menys.



Foto: Sang Culé

L’animació comença sempre on la gent està al cas, canta i anima (i crida “Independència” al minut 17:14). A baix, com a màxim, fan la ridícula onada... Per cert, ara hi ha uns vigilants que només estan pendents de que ningú pengi cap pancarta de la graderia. No vagi a ser que Òmnium o l’ANC en porti alguna de cap en partit europeu. El Freixa no ho suportaria...
Els jugadors que lluiten són els nostres preferits. Com... l’Alexis Sánchez. A la grada de sota, com són molt sibarites, li veuen tots els defectes, encara que hagin estat pendents del partit deu minuts. Aprofiten l’ocasió per fer escarni del seu nivell intel·lectual... Encara que hagis de sentir de boca seva: “Yo no sé nada de Santos ni piedras, así que vámonos para el restaurante”...
El camp del Barça comença a semblar-se massa a la Sagrada Família. Li interessa més visitar-la als forans que als locals. Els socis, fastiguejats amb els horaris, es venen el carnet a través del Seient Lliure, i així amortitzen l’abonament. El Club ven les entrades a preus no accessibles per a la resta de socis sense seient. Crec que ahir anaven sobre els 130 €.
D’aquesta manera, si a dalt tenim “guiris”, aquí hi trobem xeics àrabs i convidats VIP, dels abonaments i llotges de que disposen moltes empreses. Ahir hi havia una mena de Tigres de Malàisia amb mocador negre al cap i bossa de mà Louis Vuitton, que no sabies si et traurien un feix de bitllets o un punyal... Els turbants i els burques amb bufanda blaugrana ja no es fan estranys.
Un noi de Sao Paulo em demanava fa uns dies, pujant del Metro, si passaria alguna si es posava la samarreta del S.P.F.C. I ara! Cap problema! Ara, a cada partit tenim banderes israelianes, colombianes o amazics. Amb tots els respectes, però fas això a l'estadi Morumbi i et fan la cara nova.
Estaria bé una estadística sobre com funciona i on van a parar les localitats del Seient Lliure. O que algú m’expliqués perquè aquell holandès fatxenda del meu costat disposa d’entrades, per les mateixes localitats exactes en dos partits de Champions diferents, sense ser soci. Qui el convida?
Jo, si us plau, vull tornar a general els dies de Champions. Perquè igual que no es barregen les aficions rivals, tampoc és convenient mesclar socis d'estrats diferents. Un dia prendrem mal.
Som de General. I no paguem mes... Perquè no ens dóna la gana!

diumenge, 29 setembre de 2013

T'ENYORAREM ESQUITX

Comença la Festa Major, però la música d'en Matthew McDaid l'enceta amb un aire agredolç. Semblant al que se m'ha quedat després de fer unes cerveses amb els amics, i assabentar-me de que el "Padrí" s'ha mort.
Pobre "Padrí"! Que bèstia que era... Imposava. Feia por. Aquell dia que el vam conèixer, inclús la bonifàcia de la Nina va fugir esperitada, segant la seva pròpia corretja.
Que li faltés un ullal, per posar el morro on no tocava (la màquina de tallar gespa), no minvava la seva imatge ferotge. Segurament, això d'amorrar el nas al lloc equivocat, i amb un excés d'ímpetu, també ha estat la causa del seu comiat.
Però malgrat que s'havia ventilat algun gat incrèdul, el "Padrí" era un tros de pa. Al que tampoc, tot sigui dit, calia donar massa espai, si no es volia acabar bavejat o estesat a terra per la passió del seu afecte. I ben noble. I fidel al seu amo. De fet, sempre vam trobar que s'hi assemblava: Estret de cintura i espatlles amples. Tal per qual.


L'amo i el "Padrí" mantenien una relació peculiar. Ja se sap que, a pagès, la relació entre humans i bèsties és diferent que a ciutat. L'animal és animal, i així se'l tracta. Dorm al carrer, (pensem que) passa fred, i no sempre té una dieta (diem que) equilibrada. El qual no treu que el vincle entre un i l'altre no acabi sent el mateix. I avui, a l'amo, que és un tipus dur, malgrat que ho dissimulés, estava tocat.
S'havia mort aquell cabró,  al que li havia diagnosticat un mal lleig a les parts baixes si no posava una mica de pausa. Però que també mirava per la casa com cap altre. Amb un parell més de "Padrins", allò seria un fortí.
I quan baixava a fer turisme a la vila? La Nina l'olorava del cotxe estant. O aquell dia que el vam portar a casa, perquè voltava pel poble intimidant amb la seva sola presència. Ai d'aquell que li aixequés la mà! Amb el fàcil que va ser fer-lo passar al menjador (més difícil va ser que s'hi sentís a gust o que jagués tranquil).
Algú agrairà que ja no hi sigui. Nosaltres el trobarem a faltar. Perquè en aquesta terra sense pedigrís, ell era el genuí Pastor de Montdois. I encara que no fossin parents de carn, era l'autèntic cap de la manada: El Guardiola, la Mila, la Nina, la Flama, la Turment... T'enyorarem Esquitx.

dilluns, 27 maig de 2013

HEROIS PARTICULARS

Seguir la Indycar a casa nostra és tant difícil com ser fan del  Club Atlético Progreso, l'equip anarquista i català de l'Uruguai, que acaba de baixar a segona.
De la Indy en tenia referències dels temps en que hi corrien velles glòries de la Fórmula 1, com Mario Andretti o Emerson Fittipaldi. Però m'hi vaig afeccionar d'ençà que hi va començar a córrer l'Oriol Servià, a finals dels anys 90.
Amb les primigènies connexions a internet d'aquell temps, vaig començar a seguir les curses en línia. Primer amb una simple taula que anava actualitzant els resultats i les classificacions. Després amb una subscripció que em permetia veure les curses, de manera força precària i sovint amb uns horaris poc aptes pels seguidors europeus. L'escissió del campionat en dues competicions diferents encara va complicar més les coses.
Però jo sempre he estat fidel a l'Oriol Servià. De fet ja era seguidor de petit de les aventures del seu pare al Ral·li de Montecarlo, sempre en posicions capdavanteres malgrat córrer amb equips privats.
L'Oriol ha sabut fer-se un lloc en un campionat que dominen els pilots anglosaxons i llatinoamericans. Al principi, va rebre el suport d'un combinat d'empreses d'aquí que l'esponsoritzaven sota la marca Catalonia. Fins i tot va rebre el favor de Telefónica, i això que mai s'ha amagat de lluir una àmplia franja central amb les quatre barres al seu casc.
Avui ha acabat onzè, tot i haver-se situat una estona a la sisena posició, a les 500 Milles d'Indianapolis, una de les curses històricament més importants del món juntament amb les 24 de Le Mans o el Gran Premi de Mònaco de Fórmula 1. He llegit que si no aconsegueix patrocinadors, té els dies comptats a la categoria, malgrat ser novè del campionat.


Però avui no vull parlar del Servià. Perquè avui és el gran dia de Tony Kanaan, l’amic de l’ànima de Rubens Barrichello, que ha guanyat les 500 Milles després d'haver estat a un pam de fer-ho un munt de vegades.
El Rubens s’ha passat aquest any als Stock Cars brasilers i a fer de comentarista de F1 per Globo TV. Però el continuo seguint a les xarxes socials on continua donant mostres de la gran persona que és. I a través d'ell m'he enganxat a l'Antoine Rizkallah Kanaan, aka Tony Kanaan.
La Wikipedia t'explica que procedeix de Salvador de Bahia i que és fill de libanesos jueus. Que va ser campió de la IndyCar el 2004 i que a l'any següent va fer una prova a la Fórmula 1 per l'equip BAR. I que a part de fer de pilot, també és un gran triatleta, que va subhastar la bicicleta de la seva darrera prova per donar els guanys a la família del seu company d'equip desaparegut l'any passat, Dan Wheldon.
Però en aquest temps en que vivim, sembla que les comunicacions globals no són útils per a tothom de la mateixa manera. Farts de veure la Fórmula 1 de qualsevol manera (el 1994, l'any en que va morir Senna, Telecinco donava les curses en diferit els diumenges a les 12 de la nit), ara en mengem a totes hores. I no és que hagi sobrevingut una gran afició. És el mateix que alimenta el tenis, el bàsquet o, sobretot, el motociclisme.    
Mentrestant tractes d'informar-te de com ha anat la cursa d'avui a través de la web del campionat Indy i la informació és minsa. Al lloc del mateix Tony Kanaan encara no hi diu que ha guanyat!
Als Telenotícies hem d'aguantar cada dia la NBA. Però això no els interessa...
Que els aprofiti! Jo m'estimo més seguir aquestes petites històries. Me'n vaig a posar un missatge de felicitació pel Tony, el meu heroi particular.

dimarts, 28 agost de 2012

NO ÉS DE COMPRA


Per “Plats Bruts” sembla que no passi el temps. Deu anys després de la seva primera emissió, els guions de la sèrie que aquests dies reposa TV3, no trontollen gens. En el capítol d’avui, l’Emma s’enrotlla amb un Guàrdia Urbà que es va enamorar d’ella quan la va enxampar venent cocos a la platja. La relació s’acaba perquè el municipal es fa creus de la naturalitat amb que ella justifica el seu continu frau. Quan parla del que roba s’hi refereix amb un breu ”No és de compra”.


M’encanta comprar discos. Des de ben jovenet una de les meves principals aficions era endinsar-me per les botigues del carrer Tallers i els carrers del seu voltants amb el meu germà, que tenia més possibles que jo. Sobretot a Discos Castelló, Jesús Discs i Rock n' Blues. Per aquells temps Castelló fins i tot publicava una excel•lent revista, “Discòlic”, pels que patíem la mateixa malaltia.
El fatídic 92, any del meu servei militar, aprofitava les tardes a Madrid per anar  a Discos del Sur, i als establiments de les cadenes Madrid Music i Discoplay. Per aquells temps el  compact disc anava menjant-se el terreny al disc de vinil i, tot i que podies trobar bons exemplars, s’anava  anticipant el principi de la fi.
Al començament de l’era del CD, el Castelló de Nou de Rambla era La Meca. El Virgin del Passeig de Gràcia, molt grandiloqüent, no li arribava ni a la sola de la sabata.
Més tard va venir l’FNAC, per quedar-se sol com un mussol. La resta és palla, i ja sabeu com acaba. L’Audiogalaxy, el Napster, el Kazaa, l’Emule o l’Ares van fer la resta. I me’n enric de l’Itunes i les descàrregues legals. S’imposa el “No és de compra”.
Ho admet la meva amiga mestra que es queixa de que li retallin el sou i li ajornin la paga extra. La música que escolta i els llibres que llegeix a l'Ipad “No són de compra”.
I els costa poc justificar-ho, com a l’Emma. Com als que es queixen que la Societat d’Autors cobri als perruquers. La meva amiga cantant diu que els que paguen pel Mundo Deportivo i el Lecturas també ho haurien de fer per la música que posen als seus clients.
El cas és que vaig a l’FNAC i se’m cau l’ànima a terra. Cada cop hi ha menys espai pels discos. Cada cop n’hi ha més pels reproductors, que ara són telèfons. I sobretot per les operadores que s’emporten el guany dels que abans feien els discos. Perquè no ens enganyem, abans alguns compràvem discos i ara tothom paga ADSL.
El meu amic que es dedica als llibres es descarrega i copia un munt de música. Paga internet, CD’s verges, i té cura de fotocopiar en color les portades i posar-los en carcasses de plàstic. A la secció que ara en diuen “Outlet”, el mateix disc no arriba als 6€. Però  ell, que treballa massa i té una família nombrosa per tirar endavant, manté d’aquesta manera  la seva il•lusió de “discòlic”.
El meu amic informàtic, que sé que s’hi ha deixat la pasta tant o més que jo, diu que està bé que la cultura sigui a preu popular. Segur que no ho diu per les novetats multinacionals, que ronden els 15€. Perquè les ofertes ja hem vist què és el que anticipen.
I parlant de saldos. A punt de posar-me a plorar, em trobo “El último i el primero” del Gato Pérez. Es tracta d’un doble CD pòstum que va editar en el seu moment K-Indústria Cultural  en una edició de luxe, amb llibret i caixa de cartró. Amb el primer del Gato, en directe a Zeleste, i el darrer, inèdit i amb portada del Mariscal: 5,99€.
 Faig una foto i la penjo a les xarxes socials. Un músic em suggereix que en compri uns quants i me’ls revengui. Un altre em recorda que es va quedar amb tots els discos del Gato quan els va veure tirats i mal endreçats a la mateixa botiga. Qüestió de sensibilitats.

dimecres, 20 juny de 2012

JO ME'N VAIG AL RUMBÀLIA!


A finals dels anys 80, els melòmans seguíem el pop-rock alternatiu que ens arribava amb comptagotes des d'Anglaterra i els Estats Units. Recordo comprar als quioscos de Les Rambles el ja desaparegut Melody Maker i, amb la llista d'independents a la mà, remenar la cubeta d'importació de Jesús Discs, al carrer Tallers. Allà hi vam descobrir els Pixies, Sonic Youth, Camper Van Beethoven, o els Cocteau Twins, entre d'altres. Tots amb uns discs que no han passat a la història com a accessoris, sinó que s'han convertit en autèntics clàssics.
Paral·lelament, naixia un boom per estar atent a qualsevol cosa que arribés des de qualsevol altre lloc. A Ràdio Ciutat de Badalona hi havia un programa amb un títol prou definitori: "Ábrete de orejas", amb el gran Juanjo Zambrano al volant.
Barcelona ja arrossegava una llarga tradició llatina, fruit de l'atracció dels cantautors per la Nova Música Brasilera i la Trova Cubana. O l'Ona Laietana i la moguda de l'antic Zeleste, que ara explotava amb la Salsa i el Bikini com a punt de trobada.
Però la cosa es va anar estenent molt més enllà, i la música anglosaxona convivia amb músiques d'arreu del món com si tal cosa. Recordo dues de les tres edicions del BarceWomad (a la primera, al Parc de la Ciutadella, no hi vaig ser) on compartien cartell Salif Keita, Khaled, i Linton Kwesi Johnson, amb Gil Scott Heron, The Fall i Galliano. Encara no hem agraït prou la feina de Mingus B. Formentor.


D'aquí a l'esclat dels Festivals d'estiu, on el Pirineos Sur convivia en potència amb el BAM i el naixement del Sónar. Tots gaudíem per igual de la música electrònica, el pop independent, el Hip-Hop, el Reggae o, fins i tot, de la nostra maltractada Rumba, que tornava a reeixir.


Però tot plegat, com per art de màgia, es va esvair. A mesura que la suposada música alternativa s'anava convertint en un producte de consum massiu, la resta tornava a passar a l'oblit. Al RockdeLux, on no gosaven posar en portada a segons qui, passaven de donar-les als U2, el Último de la Fila o Dire Straits a donar l'alternativa a Los Planetas, Belle and Sebastian o Devendra Banhart.
I, a part de que en molts casos em feien pensar en allò del "Don't Believe the Hype", es donava el cas de que les altres sonoritats que m'havien donat a conèixer gent com el DJ Ragnampiza, Luís Llés o Luís Troquel, desapareixien del mapa.
I jo, que era seguidor de Llàtzer Moix, Jordi Turtós o Ramon Súrio, quedo ara en mans d'una sèrie d'individus que et venen a donar lliçons, tot i que quan tu ja circulaves ells probablement encara es menjaven els mocs.
Aquest any The Cure i New Order han estat caps de cartell del Primavera Sound i el Sónar. Xavier Cervantes demana, des de les pàgines del diari Ara, reconeixement i respecte per les músiques que ell anomena "rares". I, mentrestant, el prepotent del Gabi Ruíz, director del Primavera Sound, ens titlla de poca cosa més que provincians.
"Advanced Music"? "Ciudadanos de un lugar llamado mundo"? Jo me'n vaig al Rumbàlia! (Que encara no l'he estrenat...)

Rumbàlia. c/ Urgell, 122. Barcelona.

dissabte, 14 abril de 2012

PRIMERO CARRETE, DESPUÉS EXCURSIÓN

..."Después de 20 años de cruel martirimonio,
fueron a celebrarlo Carmen y Antonio.
Pillaron un safari a precio de ocasión,
en la sucursal 2000 de Viajes Halcón"...

Feia dies que volia remprendre el bloc i mai trobava el moment. Però la situació d'avui ha estat tant delirant, que s'ha convertit en l'ocasió ideal. Si més no, per utilitzar-lo com a "Cartes al Director".
El cas és que a mi, culer de tota la vida, em feia il·lusió fer un desplaçament europeu de Champions League. Res de finals... Anar a trencar-se la cara a camp contrari!
I aquest matí m'han fet saber que disposava de dues entrades per anar a l'anada de semifinals a Stamford Bridge, el camp del barri "pijo" de Londres on l'Elvis Costello no hi volia anar ni de broma. A Chelsea hi juga l'equip finançat per un magnat rus mafiós que destaca des de fa quatre dies. Com ara el Vila-Real, vaja. Però a l'engròs.
Un cop et cauen les entrades que sorteja el Club, tot guardant-se una abundosa quantitat per compromisos i Penyes (fidels), toca planificar el viatge. I seguint la cançó de l'Oriol Tramvia que esmento al principi, m'ha tocat topar amb Halcón Viajes (també Viajes Ecuador).


Doncs res. Que malgrat la propaganda de l'agència de viatges oficial del F.C. Barcelona, a migdia ja no hi havia places per anar en avió a London. I això que, en època de Low Cost's, el paquet pujava a 360€ més 55€ de taxes.
L'oferta d'Halcón Viajes va aparèixer just després de que el sorteig del Club adjudiqués les entrades, i que et descomptés automàticament el seu import del compte corrent. Traïdoria en diuen.
Però tot i així, a hores d'ara, ni l'agència ni el propi club hi han posat remei. Tot pensat per desplaçar més seguidors que a Basilea....
Com diu la mateixa cançó:"Primero carrete, después excursión". Però al revés...

divendres, 25 novembre de 2011

EXPOSICIÓ RICARDO TARRAGONA

El proper dijous 1 de desembre inaugurarem, al Centre Artesà Tradicionàrius, una exposició fotogràfica dedicada al Ricardo Batista Ximénez, més conegut com a "Tarragona".
La Diada de la Rumba d'enguany comença aquí i està dedicada a ell, ara que fa gairebé un any que ens va deixar. Amb aquesta exposició volem rendir homenatge a qui ha estat el més gran percussionista de la rumba d'aquí. També l'anomenarem, a títol pòstum, Soci d'Honor de Forcat.
L'exposició val molt la pena, perquè compta amb fotografies dels àmbits particulars i professionals inèdites, recollides de diferents col·leccions privades. Des de Forcat l'hem fet amb molt d'afecte i esperem que ens acompanyeu a la seva inauguració, que acabarem amb una descàrrega rumbera. Us hi esperem.