dimarts, 5 d’octubre de 2010

PERQUÈ M’AGRADEN ELS PETS

Fa prop de 20 anys em desfogava a La Vanguardia contra el Rock Català (http://tinyurl.com/2e8sxyc). Avui, amb la perspectiva del temps, rellegeixo la “Carta de los Lectores” que em van publicar aleshores i em reafirm-ho amb la majoria de coses. Perquè coincidireu amb mi que, tota aquella història, va ser de tot menys espontània. Amb un nivell musical entre escola bressol i cicle inicial. En els pitjors malsons encara sento a Sau tocant a l’antic Camp de Futbol d’Arbúcies (I això que no hi vaig anar).
Abans o després, no ho recordo, el meu amic Joan-Marc em va engrescar (o enredar) a anar a veure a Els Pets a l’antiga Sala 2 del Zeleste. Aleshores eren quatre i cantaven a les avellanes, els profilàctics, a Constantí i a la mare que els va parir. Rock Agrícola en deien. Una mica d’Ska, un poc de Rockabilly, un xic de Soul i molt d’”estic més verd que un pebrot”. En poc temps i amb aquest escàs bagatge es van fer un dels caps de files del Rock Català (Dels pebrots, també).
Anys més tard, la gira del “Bon dia” va recaure al Camp de Futbol d’Arbúcies (Per ajudar-me, inconscientment, a superar el trauma de Sau). La meva predisposició era defensiva i distant. Però l’alegria posterior no es justificava amb els diversos gots de litre de cervesa de barril que havíem engolit. L’endemà estava convençut d’haver gaudit d’un dels millors espectacles de Festa Major del País. I per mi, una Festa Major no és cap broma. Un conjunt de temes pop directes, de bon ballar, saltar i cantar a cor. Recordo en Marc Grau tirant musicalment del grup, en Lluís Gavaldà assentant-se com a lider i Les Llufes animant el cotarro.
El concert de la meva vida va ser el de l’Elvis Costello al Tívoli: Irrepetible. Ell solet amb l’Steve Nieve al piano, repassant el seu extens cançoner. A la mitja part em vaig trobar en Gavaldà pels passadissos. I vaig pensar: ...”Aquest paio no és el Gerard Quintana. És un dels nostres.”... 

“Sol” se’m passa per alt però, just després, ve “Respira”, tot un punt d’inflexió. La seva gira m’enxampa a Sant Pol on em retrobo amb el directe d’Els Pets. Amb menys additius escènics però amb més contundència. Amb uns temes cada cop més rodons i amb les beceroles més que superades.
I després de l’imprescindible “Agost” i de “Com anar al cel i tornar”, Els Pets ja no m’enganxen desprevingut. Així que aquest mes de juliol me’n vaig al Poble Espanyol a gaudir de “Fràgil”, en un programa doble amb Els Amics De Les Arts. En Gavaldà fa broma amb això que, ara que es valora el seu talent, se’ls etiqueta constantment com a grup madur. Una cosa semblant a que et diguin que estàs a punt per jubilar-te.
Però, per mi, després d’un èxit tan precoç, el que els passa ara a Els Pets és que es troben en la plenitud de la seva carrera. De fet, escric aquest post a propòsit de la recent estrena del videoclip de “El que val la pena de veritat”. Jutgeu vosaltres mateixos si tinc raó o no.  


 
Els torno a veure l’11 de setembre, a la Festa de la Llibertat organitzada per Òmnium Cultural a l’Arc del Triomf. I tot i continuar sent un grup amb una bona i fidel legió de fans, la canalla espera a Els Amics de Les Arts. Fora d’aquest cercle, molta gent et mira estrany si els dius que t’agraden Els Pets. Sort que ara els versiona The New Raemon, un paio que es diu Ramon (Em recorda a allò del “Soy de Vigo, me hago llamar Peter, pero mi nombre es Pedro”), i que és molt “indie”. Deu ser bon senyal... (O no).
Tant me fa. Aniré al novembre a veure’ls al Palau de la Música, perquè m’agraden Els Pets.

3 comentaris:

agus ha dit...

Ei, el Boig per tu i " nascut entres Blanes i Cadaqués molt tocat per la tramuntana,..." van fer molt pel català. Una noia basca que treballava amb mi, parlava el català bastant bé gràcies al rock català. Crec que va ser generalitzat i més veient com ara molts adolescents canten cançons en castellà i miren sèries a Tele 5.

Anònim ha dit...

No ho sé, noi, potser si el que es va anomenar rock català m'hagués enganxat amb 14 anys, li hauria fet una mica més de cas, però ja amb uns quant anyets més, vaig odiar profundament Sau i m'avorrien profundament Sangtraït, Sopa de Cabra i la primera etapa dels Pets. Després em van agradar algunes coses, com "Una estona de cel", si bé sense grans entusiasmes. En definitiva, que em quedo amb Els Tres Tambors,el Pau, el Sisa, Ia & Batiste, Antònia Font i els fabulosos Els Trons. Per cert, aquest vídeo dels Pets me'ls recorda sospitosament.
Molta sort, mossèn Bacallà. Em mantinc en l'anonimat mentre em busco un bon nick i aprenc la història de la URL, tot i que dubto molt que no em reconegueu.
Em veureu més per aquí quan parleu de Costello o de Père Ubu que del Peret o el Pescaílla.
Salut i fins aviat

Anònim ha dit...

No ho sé, noi, potser si el que es va anomenar rock català m'hagués enganxat amb 14 anys, li hauria fet una mica més de cas, però ja amb uns quant anyets més, vaig odiar profundament Sau i m'avorrien terriblement Sangtraït, Sopa de Cabra i la primera etapa dels Pets. Després em van agradar algunes coses, com "Una estona de cel" i altres temes més, si bé sense entusiasmes desbordants. En definitiva, que em quedo amb Els Tres Tambors,el Pau, el Sisa, Ia & Batiste, Antònia Font (per cert, aquest vídeo dels Pets me'ls recorda sospitosament) i els fabulosos Els Trons.

Molta sort, mossèn Bacallà.
Em veureu més per aquí quan parleu de Costello o de Père Ubu que del Peret o el Pescaílla.
Salut i fins aviat.