dimecres, 20 d’octubre de 2010

SOMNIS CONFUSOS

El dilluns va fer vint anys que se'n va anar el Gato Pérez. El dilluns és un dia per anar a dormir d'hora, perquè la setmana tot just comença i els excessos del cap de setmana es paguen, siguin del tipus que siguin.
Però com en una mena de flashback, apareixo en una sala d'ambient salsero, l'Antilla, envoltat per bona part dels protagonistes de la Barcelona musical i cultural d'un altre temps. No estic al carrer Argenteria i allò no és el Zeleste. Però per allà ronda en Sisa, somrient i amb ulleres de sol. Mentre, en Carles Flavià fa un trago, balla i canta a ple pulmó cadascuna de les cançons que entona la banda. En Manel Joseph, com tants d'altres, no para de fer fotos per immortalitzar el moment. En Paco Gijón afina la seva mandolina, mentre en Jordi Bonell es prepara per aparèixer, de gala, dalt de l'escenari. Entre el públic, en Marcos Ordóñez i en Ramon Parellada la fan petar en rotllanes diferents.
Com en aquells somnis confusos, apareixen d'altres figures que no m'encaixen del tot cronològicament però que les sents properes a tota la història d'una manera o altra: El Ragnampiza, el Petitet o el Jordi Turtós.
L'orquestra que toca, la Derrumband, broda els temes del Gato amb uns arranjaments que treuen lluentor a unes cançons immarcescibles. M'atreviria a dir, sense que ningú s'enfadi, que sonen inclús millor que els originals. Perquè allà on hi havien idees i espontaneïtat ara hi ha un academicisme musical a valorar amb nota alta.


Em pessigo perquè sona una fresca versió ska de "Gitanitos y morenos". I me n'adono que també corre per aquí saba jove: El  Ricardito Tarragona, el Latino d'Hospitalet o el Jack Chakataga. El Txarly Brown punxa, i ens sorprèn també amb un remix del "Tiene Sabor".
Tinc al costat a tota la família Pérez. M'estoven els ulls vidriosos d'una de les seves dones. M'emociona l'enteresa de la seva mare, que no perd detall del que passa a l'escenari i atén amb paciència les salutacions de tothom.
Com a "Qualsevol nit pot sortir el sol", la cosa acaba en una corrua impressionant d'amics, parents, músics, aficionats, rumberos i laietans. Necessitaria un post sencer per anomenar-los a tots. I qui va faltar, s'ho va perdre.
Porto la samarreta de les Estrellas de Gràcia, el grup que va produir i empènyer el Gato. Àngel Blázquez a part, no n'hi veig cap. Em poso la jaqueta perquè l'aire condicionat està fort i tinc la gola tocada.
Em desperto. I quan has tingut un son agradable ho fas de més bon rotllo. Dono les gràcies al Rafalito Salazar per aquest senzill i sincer homenatge.
Marxo cap a casa amb "Ebrios de soledad" al cap. I em ve al cap una frase de Jordi Farràs, la Voss del Trópico (e.p.d.): ..."Gato, en la pista del más allá, ponle a bailar la rumba a Obatalá!"...

1 comentari:

Oriolet ha dit...

Ep Quim!
Molt bona crònica!
Llàstima que no la pugui corroborar ... m'ho vaig perdre!
Ah, i enhorabona pel blog, ja me l'he posat en seguiment.
Fins aviat