diumenge, 9 de gener de 2011

ELS DISCOS QUE MÉS HE ESCOLTAT DURANT EL 2010

M'agraden les llistes. M'agrada que algú t'aplani el terreny i et digui que, entre aquest empatx productiu que ens envolta, aquestes són les coses que valen la pena. Que t'estalviïn perdre el temps i et facin una tria prèvia, que de la resta ja te n'encarregaràs tu.
Crec que aquesta hauria de ser la primera premissa de tot crític, en aquest cas musical. Del que té accés a molts més treballs que tu i que té tot el temps del món per escoltar-los perquè s'hi dedica professionalment.
Aquest criteri no sempre funciona. Has de buscar per trobar per qui et convé deixar-te aconsellar. Aquell que coincideix amb tu en quelcom que has descobert. I a partir d'aquí, tu coincidiràs amb ell amb el que et recomani. O, si més no, sabràs de quin peu calça.
Com jo no em trobo en aquestes condicions, l'únic que puc fer és recomanar-vos els discos que més he escoltat durant aquest any passat. Sense cap ordre ni nombre prefixat. I els que vulgueu seguir-me, allà vosaltres!
Us els il·lustraré amb poques paraules i us posaré un enllaç (legal) d'escolta:

Banda Achilifunk & Original Jazz Orquestra Taller De Músics: "Gitano Real" (Lovemonk)


La producció que mai havia tingut un disc de Rumba Catalana, servida des d'un estil concret (El que connecta a la Rumba d'aquí amb la música negra dels 60's i 70's) i rigor (Amb el millor de cada casa).

Astrud & Col.lectiu Brossa: "Lo nuevo" (Elefant Records)


Astrud és un d'aquells grups que o adores o odies. El seu pop amanerat és dels que o l'agafes o el deixes. En aquest disc fan un repàs de la seva carrera amb l'acompanyament de les cordes del Col·lectiu Brossa.
Escolta'l aquí...

David Byrne & Fatboy Slim: "Here Lies Love" (NoneSuch / Todomundo)


David Byrne, sempre inquiet, troba a Fatboy Slim per elaborar un treball conceptual basat en la reflexió sobre alguns aspectes de la vida de Imelda Marcos. Amb una nodrida i luxosa llista de col·laboradors.

El Yayu Chango: "Entre hermanos" (Autoeditat)


Dedicat en cos i ànima al culte, aquest disc és un regal caigut del cel. Perquè ens permet tornar a gaudir d'un dels grans de la Rumba: El gran Agustín Abellán Malla, "Chango". El seu fill Kiki hi ajuda en la producció.

Els Pets: "Fràgil" (Discmedi)


Arrosseguen l'etiqueta de ser un dels grups fundadors del malanomenat Rock Català. Però alerta, que els de Constantí no són Sau. Val la pena escoltar-los sense prejudicis. Com a mínim els seus cinc darrers discs.

Graham Parker: "Imaginary Television" (Bloodshoot)


El millor disc de Parker dels darrers vint anys. Un disc que parteix d'un grapat de "jingles" pensats per a la publicitat, que mai van arribar a fructificar. Però que mantenen la immediatesa marca de la casa de sempre.

Howe Gelb and A Band of Gypsies: "Alegría" (Eureka)


Els experiments, amb gasosa. Però aquesta espontània col·laboració entre el Giant Sand i una colla de Gypsies encapçalats per Raimundo Amador, flueix amb naturalitat i dóna un resultat final més que notable.


La Troba Kung-Fú: "A la panxa del bou" (Chesapik)


Un bon exemple de que no tot el que apareix sota l'etiqueta del mestissatge ha de ser una enganyifa. La Troba Kung-Fú sap bé d'on beu, però alhora disposa d'un discurs propi forjat en el seu bregat directe.

Lloyd Cole: "Broken Records" (Tapete Records)


Lluny queden els temps amb els Commotions, i pel camí li he perdut sovint la pista. Però a aquestes alçades, Cole no ha de passar cap revàlida, i escarva en els sons nord-americans, sense perdre ni un bri del seu estil.  


Mala Rodríguez: "Dirty bailarina" (Universal Music)


La Mala m'agrada perquè té personalitat. Perquè tot i fixar-se en el Hip Hop i el R'n'B d'ultramar, aporta un estil propi que no defuig del barri, però parlem del seu barri i del seu entorn. I disc a disc va superant el llistó.
Papawa:"Toca madera" (Ventilador-Music)


La veterania de Peret Reyes i la saba nova que aporten Ricardito Tarragona i Sam Mosketón es complementen en aquest exercici de Rumba Catalana clàssica i, perquè no, contemporània. En tenen la clau.

Pep Lladó: "Andar contigo" (Autoeditat)


La honestedat en si mateixa no justifica un treball, però si que pot ampliar la seva grandesa. Com en el cas d'aquestes rumbes en les que Pep Lladó desfoga el dolor per la pèrdua de la seva parella. Directe a l'ànima. 


V.V.A.A.: "Pop a la catalana" (Vadim Music)


Ja té mèrit que una recopilació d'aquesta mena `hagi de veure la llum a França. L'artífex de la compilació: Òscar Dalmau. Si, el de "El Gran Dictat". DJ Phil Musical i pou de sabiesa Pop catalana a temps parcial.

She & Him: "Volume Two" (Double Six Records)


Jo, d'això del Indie, cada cop hi entenc (i m'interessa) menys. Però, de tant en tant i gairebé sense voler, topo amb rareses com aquesta, que ha rebut més d'una garrotada de la crítica més esnob. Serà això! 
Escolta'l aquí...

The Divine Comedy: "Bang Goes the Knighthood" (Divine Comedy Records)


Neil Hannon es reinventa, deixant un xic de banda la seva vessant més Crooner i explorant les sonoritats dels grans Musicals. Sempre amb fina ironia i un immens talent per crear tonades Pop immarcescibles.

1 comentari:

Oriolet ha dit...

Hosti Quim. Presuposava que més d'un disc de la llista també serien del meu agradat. Però ves per on, també compartim afició per la Mala!
Fins aviat