diumenge, 19 de juny de 2011

CASCOS I LLEGENDES. MICHELE ALBORETO

Estrenarem aquesta secció parlant de Michele Alboreto, un dels darrers grans pilots italians que ha tingut la Fórmula 1.
Avui en dia estem acostumats a veure les curses per televisió en directe. Però fa uns anys, no tants, abans de la febre desembocada per Fernando Alonso, aquí les curses les miràvem com podíem. La majoria de vegades podies veure la sortida en directe i tres o quatre voltes més. Després, TVE donava una pel·lícula i, quan aquesta s'acabava, podies veure'n les darreres voltes, sovint en diferit. En un temps on la fiabilitat dels cotxes era molt inferior a la d'ara, entre un moment i l'altre topaves amb grans sorpreses.
Sorpresa és el que vaig sentir aquell vespre del 1.982 quan, com a conseqüència de la diferència horària, la televisió donava en directe el Gran Premi d'Estats Units, des del circuit que s'havia muntat al pàrking de l'hotel Caesar Palace de Las Vegas. Al capdavant hi anava un Tyrrell, decorat especialment per l'ocasió amb uns colors diferents dels habituals. Un dels cotxes de curses més macos que recordo.



El conduïa un jove pilot que s'estava fent un nom dins de l'escuderia Tyrrell, un equip que no suportava els pressupostos creixents de les grans escuderies, però que ho substituïa amb dissenys revolucionaris i molta il·lusió.
De fet, en un parell de temporades, Tyrrell havia canviat diverses vegades els colors dels seu cotxes en funció del seu sponsor (blanc, blau i verd). Havia perdut l'status que tenia uns anys enrere, on havia aconseguit el Campionat, per esdevenir un equip amb uns resultats més modestos però dels que despertaven més empatia de la categoria.
Aquell dia, Alboreto va guanyar la seva primera cursa. El mateix dia que Keke Rosberg es consagrava com a campió en un dels certàmens més renyits, en el que el finlandès només havia guanyat una prova.


Alboreto es convertia en una de les més fermes promeses de la Fórmula 1, i no trigaria gaire en fer-se amb un seient dins del selecte equip Ferrari on esdevenia la gran esperança de l'automobilisme esportiu italià. Aconseguia un volant de l'Scuderia que representava tot un honor, però que alhora cremava com un ferro roent. Perquè Ferrari  portava molts anys de sequera i els seus resultats no comcordaven amb el seu pressupost.
Tot i guanyar unes quantes curses, els seus resultats no va ser els esperats, tenint en compte que el cotxe tampoc hi va ajudar gens. I després de cinc temporades i un subcampionat, Alboreto va tornar a Tyrrell, per continuar el seu camí a través de diferents escuderies menors.
Però Alboreto era un home que sentia passió per les curses i va continuar la seva carrera principalment als Turismes i a la Resistència. Va córrer als Estats Units i va guanyar les 24 hores de Le Mans.
Ja era tot un Gentleman Driver quan el 2.001 va trobar la mort al circuit alemany de Lauzitsring, entrenant-se amb el seu Audi per les properes 24 hores de Le Mans.
I parlem de tot això per un casc groc i blau metal·litzat que recordem amb emoció.


Més info: http://www.michelealboreto.com