diumenge, 24 de juliol de 2011

Sempre seré fan d'Amy Winehouse

Sé que era el 2003 per la samarreta que conservo del carnaval de Notting Hill. Era un dels meus primers viatges a Londres i, com a bon melòman, estava aclaparat. Duia una llibre-guia fet aquí sobre les millors botigues de discs de Londres. La majoria ja no deuen ni existir. Portava una llista de pubs per visitar, extrets d'un altre llibre sobre el pub-rock i la New Wave. Seguia els passos d'Elvis Costello, Nick Lowe o Dr. Feelgood. I ho volia veure tot en poc més d'una setmana. Fins i tot vam ficar-nos pels, com he sabut després, poc recomanables carrers de Brixton. I és clar, també em vaig fer la foto de rigor a Abbey Road.
Repassava revistes i guies buscant l'essència musical de la ciutat. I allà, en un breu, vaig llegir una nota sobre una cantant emergent de Soul que es deia Amy Winehouse. Me la vaig apuntar a la llista però no vaig trobar el seu disc enlloc. Segurament faltaven pocs dies o mesos pel llançament del seu debut, "Frank".
Veig fotos de l'època. Devia rondar la vintena i encara no lluïa el look amb que més l'hem identificat. De fet, estava més aviat massissa.


A Barcelona també teníem un circuit de botigues de discs. I no parlo de tants anys enrere quan Discos Castelló disposava de quatre botigues al carrer Tallers. Al 2006 ja estàvem en ple declivi de l'era del suport, i la meva estimada botiga de Nou de Rambla ja havia tancat. Justament estava a la botiga del carrer Tallers amb Universitat remenant discos, quan una cançó que sonava em va cridar l'atenció. Un tema que tenia la base de l'"Ain't no Mountain High Enough" de Marvin Gaye i Tammi Terrell. Era un fet gens usual, més propi d'una novel·la o una pel·lícula, però vaig acostar-me al taulell on s'exposava la caixa del disc que sonava. I allà estava el "Back to Black" de l'Amy Winehouse.
Era un d'aquells CD's que, d'haver sigut de vinil, estaria ple de picades d'agulla i de ratllades. Si com deia la llegenda, els compacts s'esborraven a l'arribar a un determinat nombre d'escoltes, aquest ja s'hauria desintegrat.
És per això que, un cop minimitzat a la mínima expressió l'"Imperi" Castelló, vaig haver-me de buscar la vida a l'FNAC. I allà vaig haver de comprar-me l'edició de luxe del "Back to Black", amb un bonus CD amb perles com "Cupid" i alguns hits dels Specials.
Mentrestant, em baixava totes les rareses i remescles agudes i per haver d'internet, i al Youtube bullien els videos i les seves aparicions en directe, de nou precisament amb els Specials. Alhora, apareixia un DVD amb els seus videoclips i un fals directe.
A l'FNAC es venien els discos com a xurros. Primer a preu normal, i després a preu de sèrie mitjana. El "Back to Black" i després el "Frank". Milers de discos per satisfer el gust de masses i Connaisseurs. No fa gaire que encara n'hi havien piles.
Encara va quedar temps per què apadrinés a l'adolescent Dionne Bromfield i el seu "Introducing..." (2009), que ni tant sols hem vist a cap botiga d'aquí. Dimecres encara pujava a ballar amb ella a l'escenari.
Tot això es va acabar abans d'hora el dissabte. Però sempre seré fan d'Amy Winehouse.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Nano, la trobarem a faltar...