dimecres, 20 de juny de 2012

JO ME'N VAIG AL RUMBÀLIA!


A finals dels anys 80, els melòmans seguíem el pop-rock alternatiu que ens arribava amb comptagotes des d'Anglaterra i els Estats Units. Recordo comprar als quioscos de Les Rambles el ja desaparegut Melody Maker i, amb la llista d'independents a la mà, remenar la cubeta d'importació de Jesús Discs, al carrer Tallers. Allà hi vam descobrir els Pixies, Sonic Youth, Camper Van Beethoven, o els Cocteau Twins, entre d'altres. Tots amb uns discs que no han passat a la història com a accessoris, sinó que s'han convertit en autèntics clàssics.
Paral·lelament, naixia un boom per estar atent a qualsevol cosa que arribés des de qualsevol altre lloc. A Ràdio Ciutat de Badalona hi havia un programa amb un títol prou definitori: "Ábrete de orejas", amb el gran Juanjo Zambrano al volant.
Barcelona ja arrossegava una llarga tradició llatina, fruit de l'atracció dels cantautors per la Nova Música Brasilera i la Trova Cubana. O l'Ona Laietana i la moguda de l'antic Zeleste, que ara explotava amb la Salsa i el Bikini com a punt de trobada.
Però la cosa es va anar estenent molt més enllà, i la música anglosaxona convivia amb músiques d'arreu del món com si tal cosa. Recordo dues de les tres edicions del BarceWomad (a la primera, al Parc de la Ciutadella, no hi vaig ser) on compartien cartell Salif Keita, Khaled, i Linton Kwesi Johnson, amb Gil Scott Heron, The Fall i Galliano. Encara no hem agraït prou la feina de Mingus B. Formentor.


D'aquí a l'esclat dels Festivals d'estiu, on el Pirineos Sur convivia en potència amb el BAM i el naixement del Sónar. Tots gaudíem per igual de la música electrònica, el pop independent, el Hip-Hop, el Reggae o, fins i tot, de la nostra maltractada Rumba, que tornava a reeixir.


Però tot plegat, com per art de màgia, es va esvair. A mesura que la suposada música alternativa s'anava convertint en un producte de consum massiu, la resta tornava a passar a l'oblit. Al RockdeLux, on no gosaven posar en portada a segons qui, passaven de donar-les als U2, el Último de la Fila o Dire Straits a donar l'alternativa a Los Planetas, Belle and Sebastian o Devendra Banhart.
I, a part de que en molts casos em feien pensar en allò del "Don't Believe the Hype", es donava el cas de que les altres sonoritats que m'havien donat a conèixer gent com el DJ Ragnampiza, Luís Llés o Luís Troquel, desapareixien del mapa.
I jo, que era seguidor de Llàtzer Moix, Jordi Turtós o Ramon Súrio, quedo ara en mans d'una sèrie d'individus que et venen a donar lliçons, tot i que quan tu ja circulaves ells probablement encara es menjaven els mocs.
Aquest any The Cure i New Order han estat caps de cartell del Primavera Sound i el Sónar. Xavier Cervantes demana, des de les pàgines del diari Ara, reconeixement i respecte per les músiques que ell anomena "rares". I, mentrestant, el prepotent del Gabi Ruíz, director del Primavera Sound, ens titlla de poca cosa més que provincians.
"Advanced Music"? "Ciudadanos de un lugar llamado mundo"? Jo me'n vaig al Rumbàlia! (Que encara no l'he estrenat...)

Rumbàlia. c/ Urgell, 122. Barcelona.

3 comentaris:

Sant Gaudenci d'Horta ha dit...

Llarga vida a Rumbàlia!

Palangana ha dit...

Quin dia anem a sopar? Em toca convidar no?


pd: El Gabi Ruiz aquest, fijo que és del Betis...

Bacallà ha dit...

Palangana! Fem un Rumbàlia abans de marxar de vacances?