dilluns, 27 de maig de 2013

HEROIS PARTICULARS

Seguir la Indycar a casa nostra és tant difícil com ser fan del  Club Atlético Progreso, l'equip anarquista i català de l'Uruguai, que acaba de baixar a segona.
De la Indy en tenia referències dels temps en que hi corrien velles glòries de la Fórmula 1, com Mario Andretti o Emerson Fittipaldi. Però m'hi vaig afeccionar d'ençà que hi va començar a córrer l'Oriol Servià, a finals dels anys 90.
Amb les primigènies connexions a internet d'aquell temps, vaig començar a seguir les curses en línia. Primer amb una simple taula que anava actualitzant els resultats i les classificacions. Després amb una subscripció que em permetia veure les curses, de manera força precària i sovint amb uns horaris poc aptes pels seguidors europeus. L'escissió del campionat en dues competicions diferents encara va complicar més les coses.
Però jo sempre he estat fidel a l'Oriol Servià. De fet ja era seguidor de petit de les aventures del seu pare al Ral·li de Montecarlo, sempre en posicions capdavanteres malgrat córrer amb equips privats.
L'Oriol ha sabut fer-se un lloc en un campionat que dominen els pilots anglosaxons i llatinoamericans. Al principi, va rebre el suport d'un combinat d'empreses d'aquí que l'esponsoritzaven sota la marca Catalonia. Fins i tot va rebre el favor de Telefónica, i això que mai s'ha amagat de lluir una àmplia franja central amb les quatre barres al seu casc.
Avui ha acabat onzè, tot i haver-se situat una estona a la sisena posició, a les 500 Milles d'Indianapolis, una de les curses històricament més importants del món juntament amb les 24 de Le Mans o el Gran Premi de Mònaco de Fórmula 1. He llegit que si no aconsegueix patrocinadors, té els dies comptats a la categoria, malgrat ser novè del campionat.


Però avui no vull parlar del Servià. Perquè avui és el gran dia de Tony Kanaan, l’amic de l’ànima de Rubens Barrichello, que ha guanyat les 500 Milles després d'haver estat a un pam de fer-ho un munt de vegades.
El Rubens s’ha passat aquest any als Stock Cars brasilers i a fer de comentarista de F1 per Globo TV. Però el continuo seguint a les xarxes socials on continua donant mostres de la gran persona que és. I a través d'ell m'he enganxat a l'Antoine Rizkallah Kanaan, aka Tony Kanaan.
La Wikipedia t'explica que procedeix de Salvador de Bahia i que és fill de libanesos jueus. Que va ser campió de la IndyCar el 2004 i que a l'any següent va fer una prova a la Fórmula 1 per l'equip BAR. I que a part de fer de pilot, també és un gran triatleta, que va subhastar la bicicleta de la seva darrera prova per donar els guanys a la família del seu company d'equip desaparegut l'any passat, Dan Wheldon.
Però en aquest temps en que vivim, sembla que les comunicacions globals no són útils per a tothom de la mateixa manera. Farts de veure la Fórmula 1 de qualsevol manera (el 1994, l'any en que va morir Senna, Telecinco donava les curses en diferit els diumenges a les 12 de la nit), ara en mengem a totes hores. I no és que hagi sobrevingut una gran afició. És el mateix que alimenta el tenis, el bàsquet o, sobretot, el motociclisme.    
Mentrestant tractes d'informar-te de com ha anat la cursa d'avui a través de la web del campionat Indy i la informació és minsa. Al lloc del mateix Tony Kanaan encara no hi diu que ha guanyat!
Als Telenotícies hem d'aguantar cada dia la NBA. Però això no els interessa...
Que els aprofiti! Jo m'estimo més seguir aquestes petites històries. Me'n vaig a posar un missatge de felicitació pel Tony, el meu heroi particular.