diumenge, 29 de setembre de 2013

T'ENYORAREM ESQUITX

Comença la Festa Major, però la música d'en Matthew McDaid l'enceta amb un aire agredolç. Semblant al que se m'ha quedat després de fer unes cerveses amb els amics, i assabentar-me de que el "Padrí" s'ha mort.
Pobre "Padrí"! Que bèstia que era... Imposava. Feia por. Aquell dia que el vam conèixer, inclús la bonifàcia de la Nina va fugir esperitada, segant la seva pròpia corretja.
Que li faltés un ullal, per posar el morro on no tocava (la màquina de tallar gespa), no minvava la seva imatge ferotge. Segurament, això d'amorrar el nas al lloc equivocat, i amb un excés d'ímpetu, també ha estat la causa del seu comiat.
Però malgrat que s'havia ventilat algun gat incrèdul, el "Padrí" era un tros de pa. Al que tampoc, tot sigui dit, calia donar massa espai, si no es volia acabar bavejat o estesat a terra per la passió del seu afecte. I ben noble. I fidel al seu amo. De fet, sempre vam trobar que s'hi assemblava: Estret de cintura i espatlles amples. Tal per qual.


L'amo i el "Padrí" mantenien una relació peculiar. Ja se sap que, a pagès, la relació entre humans i bèsties és diferent que a ciutat. L'animal és animal, i així se'l tracta. Dorm al carrer, (pensem que) passa fred, i no sempre té una dieta (diem que) equilibrada. El qual no treu que el vincle entre un i l'altre no acabi sent el mateix. I avui, a l'amo, que és un tipus dur, malgrat que ho dissimulés, estava tocat.
S'havia mort aquell cabró,  al que li havia diagnosticat un mal lleig a les parts baixes si no posava una mica de pausa. Però que també mirava per la casa com cap altre. Amb un parell més de "Padrins", allò seria un fortí.
I quan baixava a fer turisme a la vila? La Nina l'olorava del cotxe estant. O aquell dia que el vam portar a casa, perquè voltava pel poble intimidant amb la seva sola presència. Ai d'aquell que li aixequés la mà! Amb el fàcil que va ser fer-lo passar al menjador (més difícil va ser que s'hi sentís a gust o que jagués tranquil).
Algú agrairà que ja no hi sigui. Nosaltres el trobarem a faltar. Perquè en aquesta terra sense pedigrís, ell era el genuí Pastor de Montdois. I encara que no fossin parents de carn, era l'autèntic cap de la manada: El Guardiola, la Mila, la Nina, la Flama, la Turment... T'enyorarem Esquitx.