Falciots Ninja: Shout to the Top

Feia temps que no escrivia. I jo mateix ho he agraït en aquests temps de sobredosi d’informació. No em venia de gust fer-ho, ni tant sols de música, perquè no escoltava res que realment em sorprengués. Discos i discos acumulats al plat, al cd i a l’Spotify, passaven sense pena ni glòria. Poques ganes de posar-m’hi, ni tant sols per matar el cuc.

Però heus ací que, com aquell qui no vol la cosa, un dia sento parlar d’un grup que pot trencar el meu ostracisme. No em faig gaire il·lusions perquè la premsa, especialment la musical, ja ho té això de crear cada cert temps els seus propis “hypes”. De bones a primeres en desconfio. Però se m’obren uns ulls com plats quan els escolto.

Jo ja ho tinc jo això d’exercir d’entusiasta obsessiu. Però com més els poso més matisos hi trobo. Ara bé, no ho fieu tot al meu criteri comercial, ja sabeu. Que el futur d’aquesta banda podria tenir els dies seriosament compromesos...

Però prenem-nos les coses amb el mateix aire optimista i fresc que transmeten les seves cançons. Perquè el so dels Falciots Ninja és un batut eclèctic de pop immediat que va directe als malucs. Que combina amb saviesa el beat amb ritmes jamaicans, la música balcànica o el so de New Orleans (La secció de vents formada per trompeta i trombó hi té molt a veure). Cançons vitamíniques i ballables, a base de swing, reggae o soul.

El seu darrer treball es diu 'Mitges veritats', auto editat com els dos anteriors, 'VS' i 'David Brown'. Dos discos que també eren curts, perquè aquesta és la seva manera de fer. Enregistrat a l’estudi amb tots els músics alhora, fa augmentar aquesta sensació de vida.

El grup està liderat per Albert Rams “Ret” (ex-Mine!), un noi que no para quiet i que em fa pensar en certa manera en Lluís Gavaldà. Està format per músics procedents de formacions tant obertes de mires com Guillamino, Very Pomelo o The Gramophone Allstars.

Les lletres parlen de coses de la vida quotidiana, de relacions humanes, d’amor i desamor, amb un punt enigmàtic. El seu autor no en vol parlar, perquè s’estima més que cadascú les interpreti com li semblin.

I a mi, que ja sóc d’una altra època, m’agraden perquè em sonen a l’Elvis Costello de “Get Happy”. A la contundència dels “hits” dels Jam o els Style Council. I, per una altra banda, al folk amb tocs psicodèlics dels Gorky’s Zygotic Mynci, dels que també en sóc molt fan.

 A l’acabar el concert de presentació que van oferir el dissabte al Marula, venien el seu cd. Per, com van dir, “si hi havia algú de gust “vintage” que encara en compri. Ja sabeu qui el té a casa. Segur que em deixo moltes coses per dir. Però el millor és que els escolteu. Per mi, el millor grup de pop en català en anys. Per cançons i per l’eclecticisme de la seva proposta. Ja m’ho direu.